Moltes gràcies

Tweet

Avui he decidit cambiar el meu servidor respecte el meu bloc, i com a tal, la direcció.

La meva nova direcció de bloc és : http://sergicava.blogspot.com

D’aquesta forma el bloc que este llegint en aquest moment quedarà inutilitzat.

Moltes gràcies!

Sergi Cava i Romero 

Tweet

DISCURS PRESIDENCIAL: http://www.elpais.com

Em presento aquí avui
humilment conscient de la tasca que ens espera, agraït per la confiança que heu
dipositat en mi, coneixedor dels sacrificis que van fer els nostres
avantpassats. Dono gràcies al president Bush per la seva tasca a la nostra
nació i per la generositat i la cooperació que ha demostrat en aquesta
transició.
Són ja 44 els nord-americans que han prestat jurament com presidents. Ho han
fet durant marees de prosperitat i en aigües pacífiques i tranquil·les. Tanmateix,
en ocasions, aquest jurament s’ha prestat enmig de núvols i tempestes. En
aquests moments, els Estats Units han seguit endavant, no només gràcies a la
perícia o la visió dels que ocupaven el càrrec, sinó perquè Nosaltres, el
Poble, hem estat fidels als ideals dels nostres avantpassats i els nostres
documents fundacionals. Així ha estat. I així ha de ser amb aquesta generació
de nord-americans.
És ben sabut que estem enmig d’una crisi. El nostre país està en guerra contra
una xarxa de violència i odi de gran abast. La nostra economia s’ha debilitat
enormement, com a conseqüència de la cobdícia i la irresponsabilitat d’alguns,
però també per la nostra incapacitat col·lectiva de prendre decisions difícils
i preparar a la nació per a una nova era. S’han perdut cases; s’han eliminat
ocupacions; s’han tancat empreses. La nostra sanitat és molt cara; les nostres
escoles tenen massa errors; i cada dia porta noves proves de que els nostres
usos de l’energia enforteixen als nostres adversaris i posen en perill el
planeta.
Aquests són indicadors d’una crisi, subjectes a dades i estadístiques. Menys
fàcil de mesurar però no menys profunda és la destrucció de la confiança en tot
el nostre territori, un temor persistent que el declivi dels Estats Units és
inevitable i la propera generació ha de rebaixar les seves mires. Avui us dic
que els problemes que ens esperen són reals. Són greus i són nombrosos. No serà
fàcil resoldre’ls, ni podrà fer-se en poc temps. Però has de tenir clara una
cosa, Amèrica: els resoldrem.
Avui estem reunits aquí perquè hem escollit l’esperança per damunt de la por,
el propòsit comú per sobre del conflicte i la discòrdia. Avui venim a proclamar
la fi de les disputes mesquines i les falses promeses, les recriminacions i els
dogmes gastats que durant tant de temps han sufocat la nostra política.
Seguim sent una nació jove, però, com diuen les Escriptures, ha arribat l’hora
de deixar de banda les coses infantils. Ha arribat l’hora de reafirmar el
nostre esperit de resistència; d’escollir el millor que té la nostra història;
de dur endavant aquest preciós do, aquesta noble idea, transmesa de generació
en generació: la promesa feta per Déu que tots som iguals, tots som lliures, i
tots mereixem una oportunitat de cercar tota la felicitat que ens sigui
possible.
Al reafirmar la grandesa de la nostra nació, sabem que aquesta grandesa no és
mai un regal. Cal guanyar-se-la. El nostre viatge mai no ha estat fet de
dreceres ni s’ha conformat amb el més fàcil. No ha estat mai un camí per als
pusil·lànimes, per als que prefereixen l’oci al treball, o no busquen més que
els plaers de la riquesa i la fama. Han estat sempre els audaços, els més actius,
els constructors de coses, alguns reconeguts, però, en la seva majoria, homes i
dones els esforços romanen en la foscor: els que ens han impulsat en el llarg i
difícil camí cap a la prosperitat i la llibertat.
Per nosaltres van
empaquetar les seves escasses possessions terrenals i creuar oceans a la
recerca d’una nova vida. Per nosaltres treballar en condicions infrahumanes i
colonitzar l’Oest; suportar el fuet i llaurar la dura terra. Per nosaltres,
combatre i van morir en llocs com Concord i Gettysburg, Normandia i Khe Sahn. Una
vegada i una altra, aquests homes i dones van lluitar i es van sacrificar i
treballar fins a tenir les mans en carn viva, perquè nosaltres poguéssim tenir
una vida millor. Van veure que els Estats Units era més gran que la suma de les
nostres ambicions individuals; més gran que totes les diferències d’origen, de
riquesa, de partit.
Aquest és el viatge que avui continuem. Seguim sent el país més pròsper i
poderós de la Terra. Els nostres treballadors no són menys productius que quan
va començar aquesta crisi. Les nostres ments no són menys imaginatives, els
nostres béns i serveis no són menys necessaris que la setmana passada, el mes
passat ni l’any passat. La nostra capacitat no ha disminuït. Però el període de
l’immobilisme, de protegir estrets interessos i ajornar decisions desagradables
ha acabat; a partir d’avui, hem d’aixecar i sacsejar el pols i començar a
treballar per reconstruir Estats Units.
Perquè, mirem on mirem, hi ha feina a fer. L’estat de l’economia exigeix actuar
amb audàcia i rapidesa, i anem a actuar, no només per crear nous llocs de
treball, sinó per establir noves bases de creixement. Construirem les carreteres
i els ponts, les xarxes elèctriques i les línies digitals que nodreixen el
nostre comerç i ens uneixen a tots. Tornarem a situar la ciència en el lloc que
li correspon i utilitzarem les meravelles de la tecnologia per elevar la
qualitat de l’atenció sanitària i rebaixar els seus costos. Aprofitarem el sol,
els vents i la terra per fer funcionar els nostres cotxes i les nostres
fàbriques. I transformarem les nostres escoles i les nostres universitats per
tal que responguin a les necessitats d’una nova era. Podem fer tot això. I tot
ho farem.
Ja sé que hi ha qui posen en dubte la dimensió de les meves ambicions, els
quals suggereixen que el nostre sistema no pot suportar massa grans plans. Tenen
mala memòria. Perquè s’han oblidat del que ja ha fet aquest país; del que els
homes i dones lliures poden aconseguir quan la imaginació s’uneix a un propòsit
comú i la necessitat al valor.
El que no entenen els escèptics és que el terreny que trepitgen ha canviat, que
les discussions polítiques que ens han consumit durant tant de temps ja no
serveixen. La pregunta que ens fem avui no és si el nostre govern intervé massa
o massa poc, sinó si serveix d’alguna cosa; ajudar a les famílies a trobar
feina amb un sou decent, una sanitat que puguin pagar, una jubilació digna. En
els programes en els que la resposta sigui sí, seguirem endavant. En els que la
resposta sigui no, els programes es cancel·laran. I els que gestionem els
diners públics haurem de respondre amb prudència, canviar mals hàbits i fer la
nostra feina a la llum del dia, perquè només llavors podrem restablir la
crucial confiança entre el poble i el seu govern.
Tampoc ens plantegem si el mercat és una força positiva o negativa. La seva
capacitat de generar riquesa i estendre la llibertat no té igual, però aquesta
crisi ens ha recordat que, sense un ull atent, el mercat es pot descontrolar, i
que un país no pot prosperar durant molt de temps quan només afavoreix als que
ja són pròspers . L’èxit de la nostra economia ha depès sempre, no només de la
mida del nostre producte interior brut, sinó de l’abast de la nostra
prosperitat; de la nostra capacitat d’oferir oportunitats a totes les persones,
no per caritat, sinó perquè és la via més ferma cap al nostre bé comú.
Pel que fa a la nostra defensa comuna, rebutgem a tot aquell fals que hagi de
triar entre la nostra seguretat i els nostres ideals. Els nostres Pares
Fundadors, enfrontats a perills que a penes podem imaginar, van elaborar una
carta que garantís l’imperi de la llei i els drets humans, una carta que s’ha
perfeccionat amb la sang de generacions. Aquests ideals segueixen il·luminant
el món, i no anem a renunciar a ells per conveniència. Per això, a tots els
altres pobles i governs que avui ens contemplen, des de les grans capitals fins
a la petita vila on va néixer el meu pare, us dic: sapigueu que Estats Units és
amic de totes les nacions i de tots els homes, dones i nens que busquen pau i
dignitat, i que estem disposats a assumir de nou el lideratge.
Recordem que generacions anteriors es van enfrontar al feixisme i al comunisme,
no només amb míssils i carros de combat, sinó amb aliances sòlides i
conviccions perduradores. Comprendre que el nostre poder no es pot protegir per
si sol, ni ens dóna dret a fer el que vulguem. Al contrari, sabien que el
nostre poder creix mitjançant el seu ús prudent; la nostra seguretat neix de la
justícia de la nostra causa, la força del nostre exemple i la moderació que
deriva de la humilitat i la contenció.
Som els guardians d’aquest llegat. Guiats altre cop per aquests principis,
podem fer front a aquestes noves amenaces que exigeixen un esforç encara més
gran, més cooperació i més comprensió entre nacions. Començarem a deixar
l’Iraq, de manera responsable, en mans del seu poble, i avançarem una merescuda
pau a l’Afganistan. Treballarem sense descans amb vells amics i antics enemics
per a reduir l’amenaça nuclear i fer retrocedir l’espectre de l’escalfament del
planeta. No demanarem perdó per la nostra forma de vida ni per disminuir en la
seva defensa, i als qui pretenguin aconseguir els seus objectius provocant el
terror i assassinant innocents els diem que el nostre esperit és més fort i no el
podeu trencar; no durareu més que nosaltres, i us convertireu en derrotats.
Perquè sabem que la nostra herència multicolor és un avantatge, no una
debilitat. Som una nació de cristians i musulmans, jueus i hindús, i no
creients. Som el que som per la influència de totes les llengües i totes les
cultures de tots els racons de la Terra; i perquè vam provar l’amarg gust de la
guerra civil i la segregació, i sortim d’aquell fosc capítol, més forts i més
units, no tenim més remei que creure que els vells odis desapareixeran algun
dia; que les línies tribals aviat es dissoldran; i que Estats Units ha de
desenvolupar el seu paper i ajudar a iniciar una nova era de pau.
Al món musulmà: busquem un nou camí cap endavant, basat en interessos mutus i
mutu respecte. A aquests líders de tot el món que pretenen sembrar el conflicte
o culpar dels mals de la seva societat a Occident: sapigueu que el vostre poble
us jutjarà pel que sigueu capaços de construir, no pel que destruïu.
Als habitants dels
països pobres: ens comprometem a treballar al vostre costat per aconseguir que
les vostres granges floreixin i que flueixin aigües potables; per donar de
menjar als cossos desnodrits i saciar les ments assedegades. I a aquestes
nacions que, com la nostra, gaudeixen d’una relativa riquesa, els diem que no
podem continuar mostrant indiferència davant el sofriment que hi ha més enllà
de les nostres fronteres, ni podem consumir els recursos mundials sense tenir
en compte les conseqüències. Perquè el món ha canviat, i nosaltres hem de
canviar amb ell.
Mentre reflexionem
sobre el camí que ens espera, recordem amb humil gratitud aquests valerosos nord-americans que en aquest
mateix instant patrullen deserts llunyans i muntanyes remotes. Tenen coses a
dir, de la mateixa manera que els herois caiguts que jeuen a Arlington ens xiuxiueja
a través del temps. Els hi rendim homenatge no només perquè són guardians de la
nostra llibertat, sinó perquè encarnen l’esperit de servei, la voluntat de
trobar sentit en alguna cosa més gran que ells mateixos. I tanmateix, en aquest
moment; un moment que definirà a una generació. Aquest esperit és precisament
el que ha d’omplir-nos a tots.
Perquè, amb tot el que el govern pot i ha de fer, a l’hora de la veritat, la fe
i l’obstinació del poble nord-americà són el fonament suprem sobre el qual es
recolza aquesta nació. La bondat de donar aixopluc a un estrany, la generositat
dels treballadors que prefereixen reduir les seves hores abans de veure com
perd la seva feina un amic: això és el que ens ajuda a suportar els temps més
difícils. És el valor del bomber que puja corrent per una escala plena de fum,
però també la voluntat d’un pare de tenir cura del seu fill; això és el que, al
final, decideix el nostre destí.
Els nostres reptes poden ser nous. Els instruments amb els que els afrontem
poden ser nous. Però els valors dels que depèn el nostre èxit -l’esforç i
l’honradesa, el valor i el joc net, la tolerància i la curiositat, la lleialtat
i el patriotisme- són una mica vells. Són coses reals. Han estat el callat
motor del nostre progrés al llarg de la història. Per això, el que cal és
tornar aquestes veritats. El que se’ns exigeix ara és una nova era de
responsabilitat, un reconeixement, per part de cada nord-americà, que tenim
obligacions amb nosaltres mateixos, el nostre país i el món; unes obligacions
que no acceptem a contracor sinó que assumim de bon grat, amb la ferma
convicció que no hi ha res tan satisfactori per a l’esperit, que defineixi tan
bé el nostre caràcter, com el lliurament total a una tasca difícil.
Aquest és el preu i la promesa de la ciutadania.
Aquesta és la font de la nostra confiança; la seguretat que Déu ens demana que
deixem empremta en un destí incert.
Aquest és el significat de la nostra llibertat i el nostre credo, pel que
homes, dones i nens de totes les races i totes les creences poden unir-se en
celebració en aquest grandiós Mall i pel fa a un home de color, no fa ni 60
anys , potser no l’haurien atès en un restaurant local, pot estar ara aquí,
davant de vosaltres, i prestar el jurament més sagrat.
Marques, doncs, aquest dia amb el record de qui som i quant camí hem
recorregut. L’any del naixement d’Estats Units, el mes més fred, un petit grup
de patriotes es trobava apiñado al voltant d’unes quantes fogueres somort a la
vora d’un riu gelat. La capital estava abandonada. L’enemic avançava. La neu
estava tacada de sang. En un moment en que el resultat de la nostra revolució
era completament incert, el pare de la nostra nació va ordenar que llegís
aquestes paraules:
"Que es compti al món futur … que en el més profund hivern, quan no
podia sobreviure res més que l’esperança i la virtut … la ciutat i el camp,
alarmats davant el perill comú, s’afanyen a fer-hi front" .
Amèrica. Davant els nostres perills comuns, en aquest hivern de les nostres
dificultats, recordem aquestes paraules eternes. Amb esperança i virtut,
afrontem una vegada més les corrents gelades i suportarem les tempestes que
puguin venir. Que els fills dels nostres fills puguin dir que, quan se’ns va
posar a prova, ens vam negar a permetre que s’interrompís aquell viatge. Amb la
mirada posada en l’horitzó i la gràcia de Déu amb nosaltres, seguim portant cap
endavant el gran do de la llibertat i ho lliurem fora de perill a les
generacions futures.
Gràcies, que Déu us beneeixi, que Déu beneeixi a Amèrica.

Tweet

El proper dimarts 13 de gener, duré a terme l’entrevista amb més importància de la meva primera temporada a la ràdio.  Aquesta entrevista la duré a terme el dimarts a les 19:30 a ràdioseu (107.2 FM – Alt Urgell o www.radioseu.cat – Mundial) en l’espai "un poble, una afició".

L’entrevistat del meu qüestionari serà el president Jordi Pujol, soci d’honor del Club de futbol Castellciutat. En aquesta entrevista es parlarà del futbol Català i de les seleccions, però també de l’esport en general i del pas per la presidència del president.

Però, la preparació de l’entrevista, no l’estic fent jo sol, ja que buscar diverses preguntes per una persona tant important i tant il·lustre com ho és en president, costa.
En la preparació m’estan ajudant el sr. Albert Batalla (al qual també se li ha d’agrair que m’ajudés a fer que el president acceptés ser soci del CFC) i en Jordi Rúbio (entrenador del CFC i ex-militant de la JNC).

Espero que aquesta entrevista sigui sentida per molts urgellencs i urgellenques, però també per molts militants de la JNC, CDC i CiU arreu de Catalunya.

Així que ara ja no teniu excusa. El dimarts a 2/4 de 8 del vespre (19:30) en directe per ràdioseu "entrevista al president Jordi Pujol"

Moltes gràcies!

SERGI CAVA i ROMERO 

Tweet

Durant el transucrs del segon cap de setmana de desembre (13/14-12-08) la JNC ha estat present als dos actes més importants del cap de setmana a nivell esportiu i internacional.

El dissabte la JNC va estar present al clàssic Barça-Madrid. L’organització política va desplegar la gran pancarta de "Catalonia is not Spain" i va repartir fulletons i pancartes a la gent que ho sol·licitava. 

El diumenge vam estar presents a la Molina, ja que transcorria el campionat mundial d’esquí femení. En aquest acte, els militants de les joventuts de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) vam esquiar amb unes armilles reflectants de color groc i vam ensenyar i repartir pancartes amb el mateix lema "Catalonia is not Spain" 

És ara, que podem dir que som la joventut més present en les terres catalanes i que serem la joventut decisiva quan l’Artur Mas governi el nostre país, Catalunya, a partir del 2010.

Més informació a la web de la JNC : http://www.jnc.cat 

Sergi Cava i Romero

Tweet

Com gairebé tots sabreu, Castellciutat és un poble que depén de l’entitat municipal de la Seu d’Urgell.
Com a tal,  estem situats al costat de la carretera N 260 que segueix cap a puigcerdà i que trenca direcció Andorra.

El poble està dividit en dues parts (una més voluminosa i l’altra més industrial). Els que vivim al costat de la carretera hem de creuar diverses vegades aquesta infrastructura per poder accedir a la Seu, al centre del poble, a escola…
Cada vegada que creuem la "nacional" posem la nostra vida en joc, ja que quan un vehicle no  va a 50 km/h (límit) va a 200 km/h.

És per aquest clar motiu que diverses vegades m’he posat en contacte amb el conseller JOAQUIM NADAL, el qual la seva resposta és digna del govern que tenim a Catalunya: "prenc nota i intentaré pendre resultats positius…"; "haig de recordar-li que d’aquí varis anys la carretera serà desviada amb la variant" i ximpleries d’aquestes.

Doncs cap habitant del poble ni de la Seu ha vist aquests resultats positius que el conseller Nadal em va prometre, i pel que fa a la variant, quants anys es tardarà a fer la variant, si és que es fa…? 

Encara no hi ha agut cap víctima mortal a la nostra carretera, però pel que sembla, de moment, la conselleria d’obres públiques i territorials no mourà cap fitxa fins que algú s’hagi deixat la pell a la carretera. Es què hem de pintar nosaltres el pas de vianants? o recollim firmes?

Moltes gràcies.

Sergi Cava i Romero

Tweet

Durant aquest proper cap de setmana (7,8,9 de novembre), em translladaré a Prat de Llobregat (Barcelona) per participar de forma "inactiva" (ja que al ser menor, no tinc dret ni a vot ni a veu) al XVé congrés de la JNC. 

La JNC és l’associació política juvenil vinculada a Convergència democràtica de Catalunya (CDC).
Desde la mateixa JNC s’han dut a terme moltes iniciatives a favor de Catalunya; un exemple molt clar, és el popular lema de "Catalonia is not Spain" i actualment "We shall overcome" (ens en sortirem).

Aquest any però, la JNC "juvila" a molts dels puntals principals d’aquesta organització, ja que als 30-31 anys es passa a formar part de Convergència democràtica de Catalunya, únicament.

Aquest congrés, des de la presidència d’aquest, s’ha dividit en 3 ponències: ponència política, ponència d’organització i ponència d’acció sectorial: en cada una d’aquestes ponències es debatran diversos temes sobre l’acció de la JNC durant els propers 2 anys.

En aquest congrés rebrem la visita de diversos components de CiU. Entre aquests components destaquen Felip Puig, Artur Mas i el President Jordi Pujol i la seva esposa, Marta Ferrusola.

Quan ja hagi tornat de Prat, us prometo que us explicaré com ha sigut la meva experiència en el primer congrés.

Moltes gràcies.

SERGI CAVA i ROMERO 

Tweet

Durant el transcurs d’aquesta última setmana d’octubre hem vist a "l’home del temps" anunciant precipitacions en forma de neu al Pirineu i Prepirineu Català.

Molta gent pensava que era totalemtn una blasfèmia <com pot ser que a menys de dos mesos per nadal nevi?> . Doncs sí, senyores i senyors, a mensy de dos mesos per nadal i a un mes de l’inici de la temporada d’esquí, al pirineu hem vist nevar, ploure i finalment fer sol, tot i que aquest últim sigut més tímid.

A la Seu d’Urgell i a Castellciutat (710m d’altitud per sobre el nivell del mar) la nevada ha sigut feble, quasi sense deixar marca; mentrestant a la Val d’Aran tancaven i netejaven el port de la Bonaigua.

Ara ens dediquem a contemplar els magnífics paissatges del país veí (Andorra), però la pregunta és: és un efecte pronunciat del famós canvi climàtic? 

Tweet

Primer de tot demano perdó a tots els usuaris habituals d’aquest bloc, ja que durant molts dies, setmanes i un parell de mesos us he deixat sense està informats. Ho sento.

El tema principal d’aquesta actualització de la nova temporada de BLOC.CAT la dedico a tots els socis i simpatitzants del CF Castellciutat.
Com ja haureu vist en la foto (la meva foto de col·laborador a Ràdioseu), estic treballant com a col·laborador per a dos col·lectius del meu poble:
- CF Castellciutat: encarregat de "premsa" externa al club
- Ràdioseu:  presentador i director d’un programa de ràdio

Els dos col·lectius van lligats, ja que el programa que dirigeixo a ràdioseu tracta sobre el Club de futbol Castellciutat, on s’expliquen les cròniques dels partits i es fa un repàs ampli a l’actualitat del club.
En aquest espai es poden distingir diverses etapes:
- inici (amb la crònica del partit anterior al programa)
- repàs de la classificació i resultats del grup territorial de futbol i d’altres equips alturgellencs
- entrevista als diferents convidats involucrats en el club o no
- debat d’un tema a determinar sobre els petits problemes o preguntes que tinguin els aficionats

Aquest programa el podreu escoltar cada dimarts a les 19:30 en directe per ràdioseu (107.2FM) o bé per http://www.radioseu.cat.
Podeu obtenir una més clara i detallada explicació del programa a la plana web del CF Castellciutat (http://www.cfcastellciutat.com)

Moltes gràcies a tots per no deixar de visitar el meu bloc.

Sergi Cava i Romero 

Tweet

Molt bones a tothom!

En aquesta época estiuenca, una de les coses que no poden faltar són les festes majors. Sempre que m’han preguntat he respós el mateix: a mí, m’agrada més col·laborar, que ballar. Aquesta resposta la vaig demostrar a la festa major de Castellciutat i en la festa major del Pla de Sant Tirs, ja que en les dues vaig estar a la barra: en el cas de Castellciutat, com a membre de la comissió de festes, però en la del Pla, com a ajudant.
Com diuen, si vols respecte dins de la comissió, has d’aguantar fins que s’acabi la feina; doncs jo, vaig aguantar; a Castellciutat, arribava a casa a les 8 del matí (hora en la qual va acabar la música), m’estirava i a les 11:30 tornava a estar al costat del pí, ja que era hora de ballar la marsellana i l’esquerrana (dues dances tradicionals del poble). En la del Pla, apereixíem per casa dels tiets a les 7 del matí (després de plegar la barra i rentar la plaça), a les 10 tornava a estar de peu i a les 14 a dinar!
Com podeu imaginar, vaig estar dormint, durant una setmana, fins a les  5 de la tarda, però no passa res: són dos caps de setmana a l’any!

i… "no hay dos sin tres": 

Una altra memorable "festa major", va ser la que es va viure a Lacarral (Riner), en el transcurs de l’últim cap de setmana de juliol. Allà és on es va realitzar la 26 escola Ramon Trias i Fargas (Joventut nacionalista de Catalunya). Com ja he explicat en l’article anterior (Jordi Pujol, nou soci del CF Castellciutat), en aquesta trobada, és realitzaven xerrades de caràcter informatiu, però també lúdic.
Jo vaig poder assistir, pel que fa al dissabte, al Consell Nacional, a la xerrada d’infrastructures a Catalunya amb Pere Macías, Jordi Baiget i Ricard Riol (informatiu), al dinar (lúdic), a la piscina (lúdic), a la xerrada de recursos energètics amb Josep Rull i Francesc Pané (informatiu), al sopar-revetlla amb el president Jordi Pujol i a la festa grossa.
I el diumenge vam rebre la visita del sr. Artur Mas i després a dinar!

També aprofito per donar-li les gràcies a la Meritxell Planes per enviar-me les fotografies del president. Moltes gràcies!

Bé, això que he escrit anteriorment és una petita crònica de les meves "vacances" 2008. Espero que això, ho pugui seguint escriguent amb la mateixa emoció durant 16 anys més (les escoles d’estiu que em queden).

Sergi Cava i Romero 

Tweet